EN VEU BAIXA Nº23 "PAGÈS ECOLOGISTA" - 14 de març de 2011, 22:30

Taronja digital

Enllaç web: http://www.taronjadigital-osona.cat/videos/programa/en-veu-baixa?video=en-veu-baixa-n-23-pages-ecologista

EN DEFENSA DEL TRANSPORT ESCOLAR ALS MUNICIPIS RURALS

“Una xarxa educativa que garanteixi l’accés universal a tots els nivells d’ensenyament, incloent-hi l’etapa de 0 a 3 anys, complementada amb un transport escolar adaptat a cada zona i un sistema de beques que compensin els majors costos de distància entre el lloc de residència i el d’estudi, especialment en el cas de les universitats i la formació continuada.” (Relat de drets i deures de les persones del món Rural, Síndic de Greuges - Presentat al congrés del Món Rural, 2006)”

El transport escolar no és només una necessitat per les famílies que no tenen escola al seu nucli, és també un element de cohesió importantissim per mantenir les escoles als municipis rurals i mantenir les escoles vol dir mantenir els pobles. L’escola és el cor d’un poble, el centre que fa bategar la vida amb l’anada i vinguda dels nens, amb la cridòria del joc alhora del pati, amb les tertúlies dels pares i mares que esperen a la sortida d’escola o al peu de l’autobus, amb les festes i activitats extraescolars durant el curs.

Però això no ho saben ni en són conscients els que decideixen fer passar la tisorada de forma indiscriminada, excusant-se amb el que determina la llei. És cert que la el Decret 161/1996 defineix clarament el transport “obligatòria” com aquell que afecta a infants que s’han de desplaçar a un altre municipi per anar a l’escola però, el mateix Decret, en la disposició addicional primera, també preveu que quan les necessitats d’escolarització en un determinat municipi així ho aconsellin, es pot facilitar el servei escolar de transport o la concessió d’ajuts a l’alumnat d’educació obligatòria que s’hagi de desplaçar a centres docents del mateix municipi, però distants del seu lloc de residència. 

Segons l’Estatut d’Autonomia que l’equitat i la gratuïtat són principis orientadors del nostre sistema educatiu. I encara podem afegir el que estableix la Llei d’Educació (Llei 12/2009) on s’especifica que “les administracions públiques, a fi de facilitar l’accés en condicions d’equitat als serveis escolars de menjador i transport durant els ensenyaments obligatoris i en els ensenyaments declarats gratuïts, han d’oferir ajuts als alumnes que visquin en poblacions sense escola, en nuclis de població allunyats o en zones rurals, als alumnes amb discapacitats i als alumnes amb necessitats educatives específiques reconegudes. Els ajuts poden cobrir totalment o parcialment la despesa, atenent la naturalesa del desplaçament i el nivell de renda de les famílies”.

Però no és només una qüestió de normes i lleis, que no justifiquen la retallada indiscriminada. Tampoc és només una qüestió económica, és també un tema d’equilibri territorial, de mantenir vius els pobles i afavorir l’arrelament al món rural i garantir uns drets que no han estat fàcils d’aconseguir i que permeten un millor desenvolupament de la nostra societat.

El tema del transport escolar s’ha abordat per la via fàcil i directe, sense diàleg, sense participació dels pares i mares, la comunitat educativa en general, ni tant sòls dels governs locals. S'ha imposat. No s’han donat alternatives, o en tot cas, amb una única alternativa: els municipis que ho vulguin mantenir que ho paguin i les famíles que hi col·laborin. 

El govern del Consell Comarcal , responsable del servei de transport escolar, s’ha limitat a complir allò que el Govern de la Generalitat ha establert i a decidir unilatralment unes taxes i un sistema de finançament, translladant-ne la responsabilitat economica als municipis, les escoles i les famílies.

Ara, sobre la marxa i amb la pressió per l’eliminació de la subvenció, correm-hi tots a buscar mesures paliatives, més pedaços, a parlar amb les famílies, a movilitzar-nos, a demanar que es modifiqui la llei quan en molts casos ja és massa tard i caldrà començar de nou.

La resposta és no!! Així no es fan les coses!! Primer plantegem el problema i posem les solucions, primer arribem a acords, primer dibuixem el camí a seguir i després, si cal, ja retallarem. No és just que mentre els nostres impostos es dediquen a pagar interessos per pagar crèdits d’infraestructures i estructures mal gestionades, haguem de renunciar al que ens hem guanyat i al futur dels nostres pobles i l’educació. No és just que es crein càrrecs a mida dels partits i després no hi hagi recursos per les necessitats socials.

Per tant:

- Si cal reformar la llei per definir millor la obligatorietat, en base a la distància i no en base a les divisions administratives municipals, comencem per aquí.

- Si cal planificar millor les línies i els trajectes per aconseguir un estalvi, comencem per aquí.

- Si es poden combinar les línies de transport escolar amb el transport públic per treure’n un major aprofitament, estudiem-ho.

- Si per manca de pressupost autonòmic, degut al context de crisi, cal sumar la participació dels municipis i el Consell Comarcal de forma temporal, pactem-ho.


Però no podem acceptar de bones a primeres que es translladi la mala gestió de les administracións i dels responsables de la crisi, als ciutadans, i en concret als infants pels quals cal garantir una educació equitativa i gratuïta.




* Vegeu l'informe del síndic de greuges de maig de 2010: "La provisió i l'accés als serveis de transport i menjador escolars"